L’Alt Tribunal aclareix quan les indemnitzacions laborals han de qualificar-se com a crèdits concursals, aportant seguretat jurídica a la gestió del concurs i facilitant decisions sobre viabilitat o liquidació ordenada.
Durant anys, en els concursos de creditors amb treballadors afectats per acomiadaments va existir una incertesa que anava molt més allà del debat jurídic. Per a moltes empreses en situació d’insolvència, el risc que les indemnitzacions laborals acabessin qualificant-se com a crèdits contra la massa feia extremadament difícil gestionar el concurs amb un mínim de previsió.
En la pràctica, bastava amb un element difícil de controlar: que l’homologació judicial d’un acord laboral es produís després de la declaració de concurs. A partir d’aquí, sorgia el temor, no infundat, a la vista d’alguns pronunciaments, que aquestes indemnitzacions adquirissin caràcter preferent, alterant de manera substancial el passiu del concurs i comprometent qualsevol expectativa raonable de continuïtat.
Aquest escenari ha canviat. I el canvi no és menor. El Tribunal Suprem ha dictat dues sentències que resolen aquesta qüestió en el mateix sentit. No es tracta d’una precisió tècnica ni d’un ajust menor, sinó d’un criteri clar que marca un abans i un després en la gestió dels concursos empresarials.
Fins ara, moltes empreses concursades es trobaven davant una situació difícil de manejar. Encara que la decisió d’extingir contractes i pactar indemnitzacions s’hagués adoptat abans del concurs, persistia el risc que, per una qüestió merament formal, la data d’aprovació judicial, aquestes indemnitzacions fossin considerades crèdits contra la massa, la qual cosa feia inviable qualsevol expectativa raonable de continuïtat de l’empresa, determinant de facto la seva liquidació forçosa.
esde un punt de vista empresarial, aquesta incertesa tenia conseqüències molt concretes: dificultava conèixer amb precisió el passiu real del concurs, impedia planificar amb fiabilitat la tresoreria i condicionava la decisió sobre la continuïtat de l’activitat o l’obertura de la fase de liquidació. En no pocs casos, aquesta inseguretat jurídica bloquejava qualsevol anàlisi realista sobre la viabilitat dins del propi concurs.
Les sentències de la sala civil del Tribunal Suprem, la número 1889/2025 de data 18 de desembre de 2025 (Cassació 7496/2022) i la número 60/2026 de data 22 de gener de 2026 (Cassació 474/2023), posen fi a aquesta situació amb un missatge clar i fàcilment comprensible, també fora de l’àmbit jurídic: el rellevant no és el moment de l’homologació judicial de l’acord laboral, sinó aquell en el qual l’empresa adopta la decisió efectiva de no readmetre i optar per la indemnització, la qual cosa posa de manifest que l’estratègia prèvia a la sol·licitud de concurs de creditors resulta essencial per a evitar conseqüències especialment oneroses per a la viabilitat de l’empresa.
Qualificació del crèdit
Si aquesta decisió empresarial s’adopta abans de la declaració de concurs, el crèdit derivat de la indemnització té naturalesa concursal, encara que el pagament es difereixi en el temps, l’homologació judicial es produeixi després o l’acord es formalitzi mitjançant decret o acte, i no mitjançant sentència. La qualificació del crèdit no pot dependre d’un tràmit posterior, sinó de la realitat econòmica i de la decisió empresarial que origina l’obligació. Que el Tribunal Suprem hagi afirmat aquest criteri dues vegades, en assumptes pràcticament idèntics i en un interval de temps tan breu, elimina qualsevol dubte raonable sobre el seu abast, i consolida una interpretació que aporta coherència i previsibilitat al sistema concursal.
L’impacte pràctic per a les empreses en situació d’insolvència és significatiu. A partir d’ara, resulta possible dimensionar amb major certesa el passiu laboral, reduir el risc d’increments imprevisibles de la massa i adoptar decisions més informades sobre l’orientació del procediment.
En la pràctica, aquesta claredat resulta determinant per a valorar si un concurs pot encaminar-se cap a una solució de viabilitat, mantenint l’activitat en condicions sostenibles, o si ha d’orientar-se cap a una liquidació ordenada, maximitzant el valor disponible i minimitzant la conflictivitat. On abans existia un elevat grau d’incertesa, ara existeix una regla clara que permet gestionar el concurs amb major racionalitat.
Aquestes sentències de l’Alt Tribunal reforcen, a més, una idea essencial: fins i tot dins del concurs, el moment en què s’adopten determinades decisions empresarials resulta determinant. Una adequada planificació, especialment en matèria laboral, permet ordenar correctament aquestes decisions i evitar que actuacions necessàries es vegin penalitzades posteriorment per interpretacions jurídiques discutibles.
En un context econòmic complex, la seguretat jurídica en el concurs deixa de ser una qüestió tècnica per a convertir-se en una decisió estratègica. De la seva correcta aplicació depèn que el Dret concursal serveixi per a preservar empreses viables o, en defecte d’això, ordenar la seva liquidació sense afegir incertesa a un escenari ja de per si mateix crític.