El perdó dels deutes: què fem amb els que gasten sense control? Els juristes discrepen

La llei exigeix als sol·licitants d’una segona oportunitat haver actuat de bona fe, però els professionals subratllen que la norma no es fixa en la raó de l’endeutament.

Amb una nòmina de 1.100 euros, en Rubén (nom fictici) va començar a demanar diversos préstecs que no va poder pagar per comprar-se una moto i invertir en criptomonedes, sense tenir “formació en el sector”. Tenia al seu càrrec la seva dona i la filla menor d’aquesta. Rubén, que no va acreditar cap ludopatia durant el procés judicial, ha estat declarat culpable en el concurs de creditors que es va obrir per negligència greu en la gestió patrimonial. El jutjat de Màlaga que el va condemnar també va penalitzar el BBVA, com a còmplice, amb la pèrdua del dret a reclamar-li els 14.000 euros del préstec. I això perquè, malgrat que la suma de les quotes mensuals superava la capacitat d’ingressos del deutor, l’entitat li va concedir “préstecs per continuar invertint”.

Aquesta resolució ha tornat a obrir el debat sobre la llei de la segona oportunitat, el paper de l’administració concursal i la discrepant interpretació judicial sobre l’exoneració del passiu insatisfet. Anem per parts. La segona oportunitat és una possibilitat de la normativa concursal perquè les persones físiques, siguin o no empresàries, puguin quedar eximides dels seus deutes per esdeveniments que provoquen un desajust entre els ingressos i el pagament. Mentre algunes sentències consideren que la clau no és per què la persona s’endeuta –si per necessitat o per invertir en bitcoins, per exemple–, sinó per què esdevé insolvent –per atur, malaltia, etc.–, d’altres deneguen l’exoneració perquè veuen en el sobreendeutament una culpa en si mateix –que la ruïna va ser buscada– o per un préstec irresponsable.

Interpretacions diverses

Aquesta divisió d’opinions s’ha traslladat al cas d’en Rubén. Mentre alguns juristes celebren l’existència d’un filtre que exclogui els sobreendeutaments imprudents, d’altres sostenen que ni la directiva europea ni la llei espanyola indaguen en l’origen de la ruïna, sinó en el motiu que la va provocar.

En aquesta primera línia se situa l’advocat Carlos Caicoya (Caicoya Cecchini Abogados & Economistas), que recorda que “no tothom pot optar a la segona oportunitat”, ja que la llei exigeix com a condició essencial haver actuat de bona fe. El lletrat i administrador concursal adverteix que hi ha situacions d’endeutament imprudent que no superen aquest llindar. Tot i això, matisa que, òbviament, no tota ruïna financera neix de la irresponsabilitat: “Cal analitzar cada cas de manera individual”, defensa. Per exemple, apunta que els tribunals han apreciat temeritat en conductes com avalar deutes sense suport econòmic, encadenar microcrèdits de manera indiscriminada o, fins i tot, acumular multes de trànsit. Precisament, una sentència recent de l’Audiència Provincial de les Balears va denegar el perdó dels deutes d’una dona que va arribar a deure més de 6.000 euros en infraccions al volant.

Com traçar, doncs, la línia entre uns casos i altres?

Caicoya sosté que, tot i que “el sobreendeutament és intrínsec a la insolvència, de manera que no pot suposar per si sol un obstacle insalvable”, cal posar la lupa en les circumstàncies que envoltaven el deutor quan va sol·licitar el crèdit.

Davant aquesta visió més restrictiva, altres juristes defensen que la clau no està en jutjar la conducta passada del deutor, sinó en valorar si la seva situació actual justifica oferir-li una segona oportunitat. Matilde Cuena, catedràtica de Dret Civil de la Universitat Complutense, es posiciona en contra de la resolució del cas de Rubén i subratlla que ni la directiva europea ni la llei espanyola exigeixen escrutar l’origen del deute, sinó garantir “recuperar el deutor sobreendeutat” que ha caigut en la ruïna per circumstàncies que no ha pogut controlar. “És un despropòsit sancionar el deutor amb la denegació de l’exoneració pel simple fet d’estar sobreendeutat o perquè el jutge considera que el seu endeutament no està justificat”, afirma.

La catedràtica sosté que els jutges no han d’entrar a valorar “si el deutor havia o no d’endeutar-se, per exemple, per comprar un cotxe, sinó per què va deixar de pagar-lo”. És a dir, indagar en la causa de la insolvència i no en el motiu de l’endeutament. En tot cas, defensa que també cal examinar la conducta “de l’ofertant professional, que legalment ha d’avaluar la solvència” de qui demana un préstec. I no n’hi ha prou amb sancionar-los com a còmplices en el concurs, sosté: aquesta solució deixa el banc sense cobrar, però impedeix que el deutor, “que és a qui la llei vol protegir”, es pugui alliberar dels deutes.

Matilde Cuena advoca per la formació adequada dels professionals que intervenen en el procés concursal, “perquè no postulin mesures que van contra la finalitat de la norma i estan contaminades per biaixos personals”. “La segona oportunitat la concedeix la llei i s’ha d’aplicar, agradi o no als professionals”, conclou.

Control del professional

Una altra qüestió latent és el paper de l’administració concursal en els concursos sense massa, aquells amb un sobreendeutament important i sense actius. I és que, com a norma general, no es nomenen aquests professionals, la funció inicial dels quals és elaborar un informe per determinar si hi ha indicis de culpabilitat del concurs, cas en què el deutor no pot acollir-se al perdó. Per designar-los, cal que ho sol·liciti expressament algun creditor amb un crèdit que representi, com a mínim, un 5% del passiu total, i que assumeixi personalment els honoraris de l’administrador concursal.

Aquesta situació, “en no pocs casos”, està convertint la segona oportunitat en “una porta d’entrada sense control”, observa José Carlos González, vicepresident de l’Associació Professional d’Administradors Concursals (Aspac). I això perquè “no es valora si el concurs pot o no ser culpable ni si realment pot qualificar-se com a concurs sense massa”. La qüestió no és menor, ja que, segons dades del Col·legi de Registradors, en el primer trimestre de 2025 el nombre de deutors concursats se situa en 15.384, fet que suposa un increment del 87,6% respecte al mateix període de l’any anterior. Les persones físiques representen el 89,2% (13.718) de tots els deutors, i els concursos sense massa, que han experimentat un augment del 15,1%, representen un 83,8% del total.

Per no debilitar les garanties dels creditors, des d’Aspac fan una crida al legislador perquè reformi “el règim jurídic del concurs sense massa per evitar que es facin liquidacions de la massa activa sense control ni supervisió, amb l’única finalitat d’arribar al concurs”. També qüestionen la diferent posició dels creditors públics, com Hisenda o la Seguretat Social, i els privats. D’una banda, “perquè s’impedeix accedir a l’exoneració a qualsevol persona que hagi estat condemnada a una sanció administrativa greu en els darrers deu anys. I, d’altra banda, perquè només es poden exonerar, com a màxim, 10.000 euros d’Hisenda i 10.000 més de la Seguretat Social”, assenyala el seu vicepresident.

Marcelino Abad Ramón, Patricia Esteban