935 851 104
621 253 220 
El Tribunal Suprem (TS) ha advertit a la banca sobre la seva actuació davant empreses en crisis.
En una sentència recent, la sala civil ha establert un criteri clau en matèria concursal: les entitats financeres no poden cancel·lar de manera unilateral i sense justificació el finançament a una companyia en dificultats quan existeix un contracte en vigor. Si aquesta retirada de crèdit provoca la seva asfíxia econòmica i contribueix a la seva liquidació, hauran de compensar-la per haver-li privat de la possibilitat de continuar.
La decisió suposa un cop a les pràctiques habituals dels departaments de riscos, que solen tallar el finançament -sobretot el descompte d’efectes comercials- quan un client entra en concurs, amb la finalitat de reduir riscos. L’Alt Tribunal assenyala ara que, si aquesta actuació incompleix compromisos contractuals previs, genera responsabilitat patrimonial directa.
Fins ara, els bancs solien defensar-se al·legant que l’empresa ja estava abocada al fracàs per la seva delicada situació (deutes, caiguda d’ingressos, competència, etc.), per la qual cosa la falta de finançament no hauria canviat el desenllaç. Molts tribunals acceptaven aquest raonament al no poder provar-se amb total certesa que el crèdit hauria evitat el tancament.
No obstant això, el Suprem introdueix la doctrina de la “pèrdua d’oportunitat”. Segons aquest criteri, no és necessari demostrar que l’empresa s’hauria salvat amb seguretat; n’hi ha prou amb acreditar que existia una probabilitat real d’èxit si les entitats haguessin complert els pactes.
El Tribunal argumenta que, en retirar el finançament compromès, els bancs impedeixen comprovar si la companyia podia recuperar-se. Per això, la incertesa resultant no pot afavorir a qui incompleix, sinó que ha de traduir-se en una indemnització per l’oportunitat frustrada.
El cas examinat respon a una situació típica: una empresa sol·licita concurs voluntari i presenta un pla de viabilitat avalat per l’administració concursal. Malgrat això, els bancs deixen de descomptar pagarés i efectes, incomplint els contractes signats. La falta de liquiditat immediata fa fracassar el pla i condueix a la liquidació.
Encara que la societat travessava problemes estructurals i un context econòmic desfavorable, el Tribunal considera provat que la retirada del crèdit va ser un factor determinant addicional. El rebuig injustificat d’operacions financeres va impedir la continuïtat de l’activitat.
La sentència subratlla que la continuïtat d’una empresa en concurs no és una il·lusió, sinó una possibilitat jurídica i econòmica protegida. En tallar el finançament pactat, les entitats van transformar una situació complicada en inviable, privant a la companyia i als seus creditors d’aconseguir un acord. A més, aclareix que la declaració de concurs no autoritza a incomplir contractes.
També introdueix un canvi important en la manera de valorar la causalitat: ja no s’exigeix que l’actuació del banc sigui la causa exclusiva del tancament, sinó que n’hi ha prou que hagi reduït de manera significativa les probabilitats de supervivència. Aquesta reducció té un valor econòmic indemnitzable.
En aquest cas concret, el Tribunal va estimar que l’actuació de les entitats va contribuir en un 15% al desenllaç final. Per això, hauran d’abonar una indemnització proporcional al valor que l’empresa hauria tingut d’haver continuat operant.
Aquesta doctrina enforteix la posició de les empreses en concurs i dels administradors concursals, en oferir-los una eina per a reclamar danys quan la banca actuï de manera precipitada o abusiva durant processos de reestructuració, contribuint així a protegir el teixit empresarial enfront de decisions financeres automàtiques que ignoren la viabilitat real dels negocis.