El Tribunal Suprem autoriza l’Administració Tributària a actuar contra intermediaris i còmplices

El cos de magistrats ha aprovat que, en situacions de despatrimonialització, l’Agència Tributària pugui transferir la responsabilitat del deute sense necessitat d’una declaració administrativa prèvia que qualifiqui els contractes de transferència com una “simulació negocial”. Malgrat aquesta facilitació, el Tribunal Superior exigeix que l’Agència Tributària presenti una sòlida base probatòria.

El Tribunal Suprem (TS) valida un camí legal més contundent perquè el fisc persegueixi aquells que actuen com a testaferros i col·laboradors en el frau. Amb aquesta nova sentència, el TS ajusta les normatives en la lluita contra l’evasió fiscal i intensifica notablement la persecució de la transferència d’actius a través de societats intermèdies. Els jutges brinden a l’Agència Tributària (Hisenda) una via més directa per exigir deutes als còmplices, encara que, paral·lelament, li imposa una obligació de prova molt més rigorosa.

La decisió dels magistrats estableix un criteri fonamental: la Hisenda ja no està obligada a iniciar un procés complex per declarar la falsedat o “simulació” d’un contracte de compravenda amb la finalitat de reclamar el deute al col·laborador en l’ocultació de béns. A partir d’ara, n’hi haurà prou amb demostrar que, si bé l’operació va poder haver estat formalment vàlida i executada per un preu real, el seu propòsit era fraudulent, buscant deixar el deutor original en estat d’insolvència. Aquesta resolució posa fi a una disputa legal que va servir per anys com a argument defensiu per evitar la transferència de responsabilitat. Anteriorment, els contribuents al·legaven que la venda d’un bé a preu de mercat era una operació legítima i inqüestionable. El Suprem rebutja ara aquest enfocament formalista i centra la seva anàlisi en la veritable intenció subjacent al negoci.

La Nova Doctrina

El nou criteri jurisprudencial s’articula de la següent manera: La derivació de la responsabilitat tributària (Art. 43.1.h de la LGT) no exigeix necessàriament que l’Administració declari prèviament que els contractes de traspàs patrimonial són una simulació per complir amb el requisit d’ús abusiu o fraudulent destinat a eludir la responsabilitat universal davant la Tresoreria Pública. Això serà vàlid sempre que l’acord de derivació compleixi amb les exigències de motivació, justificació i acreditació dels supòsits en els quals es fonamenta.

Basat en aquest nou estàndard, si un deutor transfereix una propietat a un familiar per declarar-se insolvent, Hisenda no haurà d’iniciar un litigi per anul·lar aquesta transacció. Podrà, de forma directa, emetre una ordre de derivació de responsabilitat contra el familiar, sempre que en aquest document demostri amb proves la intencionalitat fraudulenta de l’operació.

La sentència s’origina en un cas que exemplifica les transaccions a les quals afecta. Una companyia, controlada gairebé en la seva totalitat (99,76%) per un empresari, acumulava un deute fiscal d’al voltant de 120.000 euros. En iniciar el procediment de cobrament, l’empresa va transferir dos immobles per més de 650.000 euros a una altra societat. Aquesta última entitat estava participada per l’esposa de l’empresari i administrada pel seu fill. Encara que la compradora va abonar el preu mitjançant xec bancari, aquesta maniobra va deixar la deutora original sense actius per respondre a Hisenda. L’Agència Tributària va transferir la responsabilitat a la societat compradora, considerant-la un vehicle utilitzat “abusiva o fraudulentament” per evadir el pagament (emparant-se en l’Art. 43.1.h LGT). La societat va recórrer, al·legant que la compravenda va ser real, onerosa i mai va ser declarada com a simulada.

El Tribunal Suprem utilitza aquest cas per consolidar una jurisprudència precisa i categòrica. En la seva fonamentació, incorpora conceptes del dret civil com l’ “acció pauliana” i el consilium fraudis (la consciència del frau). L’Alt Tribunal conclou que l’existència de frau no exigeix que el contracte sigui una farsa. Per contra, sovint el frau “requereix de l’eficàcia dels actes translatius per perfeccionar els desplaçaments patrimonials”.

Avís a l’Administració Tributària

Malgrat la via directa, el Suprem exigeix una sèrie de garanties estrictes a Hisenda per dur a terme la derivació de responsabilitat. Adverteix que, si s’utilitza aquest camí, l’acord de derivació ha de ser una “obra d’orfebreria probatòria”, complint tres condicions ineludibles:

1. Motivació minuciosa: Les acusacions genèriques són insuficients; s’ha de detallar com i per què es considera que la societat va ser utilitzada amb finalitats fraudulentes.
2. Justificació probatòria: S’ha de demostrar amb evidència la col·lusió i el propòsit de defraudar entre el deutor i l’entitat còmplice.
3. Acreditació ferma dels fets: S’ha de provar el control efectiu que el deutor exerceix sobre la societat instrumental.

En conclusió, la sentència restringeix les possibilitats de frau, però simultàniament incrementa el nivell d’exigènciaper a l’Agència Tributària. Hisenda haurà de construir casos judicialment “blindats”, amb proves irrefutables i una justificació impecable, si aspira que les seves accions siguin ratificades pels tribunals.

El Requisit de la Prova

Els magistrats del Suprem recalquen que ni les meres sospites ni les descripcions vagues d’un entramat corporatiu són suficients. Es requereix un nivell probatori excepcional que demostri de manera precisa, clara i detallada l’ús abusiu o fraudulent d’una societat. La decisió, per habilitar la derivació de responsabilitat, exigeix:

• L’existència de l’obligat tributari (el contribuent).
• Que aquest obligat tributari tingui deutes vençuts i impagats, actuant com el deutor principal incomplidor.
• L’existència de societats sobre les quals l’obligat tributari exerceixi el control o que existeixi una voluntat de direcció comuna entre el deutor, la persona jurídica responsable i l’entramat.
• Que les persones o entitats responsables hagin estat creades o utilitzades amb l’objectiu d’eludir el compliment dels deutes de l’obligat tributari.
• Que s’hagi produït un traspàs o buidament patrimonial, decidit pel deutor, cap a la societat participada o dominada que es declara responsable.
• Finalment, s’aprova la derivació quan s’habilita la declaració de la responsabilitat subsidiària de la societat dominada o participada pels deutes de l’obligat tributari.