935 851 265 
621 253 220 
La reforma concursal deixa en l’aire com actuar quan no hi ha acord sobre quant val la societat a rescatar.
En 2023 es van dur a terme destacades reestructuracions empresarials conforme a la reforma concursal de 2022. Una de les novetats que va portar aquesta llei és que ara els plans per a treure a flotació una companyia evitant el concurs (reestructurar, en argot legal) poden afectar a tota l’estructura de capital del deutor, i no sols al passiu. Això pot suposar que els socis resultin afectats, com ha succeït en la sonada reestructuració de Celsa, on diversos fons es van fer amb l’empresa. Amb aquest canvi poden sorgir friccions a l’hora de valorar la societat. Reestructurar una empresa implica determinar quina capacitat de pagament del seu deute té la companyia, al mateix temps que acordar els esforços als quals han de comprometre’s les parts implicades.
Són les parts, i no el jutge, els qui designen a l’expert en reestructuracions que taxarà la companyia per a garantir la viabilitat del negoci, indica Cruz Amado, directora de Reestructuracions de Deloitte Legal. Però aconseguir aquest enteniment no és fàcil. Aquests esforços es fixen en el pla de reestructuració, que ha de ser votat per totes les classes de creditors (financers, comercials, o agrupats conforme a qualsevol criteri que demostri un interès comú). Si totes les classes, votant cadascuna per majoria, estan d’acord, el pla és consensual. El problema sorgeix si no ho és.
“Si no hi ha acord entre totes les classes de creditors per existir una o diverses dissidents, llavors el pla encara pot homologar-se [validar-se judicialment] sempre que es compleixin determinats requisits”, aclareix Adrián Thery, soci de Garrigues. Però si alguna classe dissident qüestiona l’homologació, llavors el jutge ha de revisar “si el valor de l’empresa s’ha distribuït aplicant les mateixes regles conforme a les quals el metàl·lic s’hauria repartit en una liquidació concursal”.
Com estimar quant val una empresa? Es calcula portant a valor present les seves rendes futures, explica Thery, la qual cosa “permet decidir si és millor reestructurar o liquidar, per ser més alt o més sota el valor d’empresa en funcionament que el de la companyia en liquidació”. És un procés complex que realitza l’expert en reestructuracions. Un punt rellevant és que “són les parts, i no el jutge, els qui designen a aquest expert”, detalla Juana Pulgar, of counsel de Latham & Watkins.
Un dels motius pels quals poden coexistir diverses valoracions és que el model de reestructuracions espanyol ha optat per ser “procreditors”, assenyala Polze, de manera que també aquests poden prendre la iniciativa en les reestructuracions. Des del moment en què els experts designats pel deutor i pels creditors poden ser diferents, les seves valoracions econòmiques poden diferir, com ha ocorregut en el cas de Single Home. És una litigiositat “consubstancial al nou enfocament, més econòmic que jurídic, que subjeu als plans de reestructuració”, afirma Polze.
Un altre supòsit de valoracions enfrontades sorgeix perquè, donades “les asimetries informatives que pateixen els creditors enfront dels socis”, afegeix Polze, s’ha previst que els creditors que representin més del 50% del passiu afectat pel pla puguin demanar, sense necessitat d’acreditar una causa que el justifiqui, la substitució de l’expert designat pel deutor, proposant un tècnic nou que elabori la seva valoració de la companyia.
Així, poden sorgir “plans competidors”, assenyala Thery. En primer lloc, quan “un mateix expert valora l’empresa en funcionament conforme a un rang (per exemple, entre 800 i 1.000) dins del qual cal articular dos plans de reestructuració diferents”. En aquest cas, pot ser que una classe de creditors proposi un pla basat en el valor inferior de la forqueta, mentre que una altra proposi un altre secundant-se en el superior. El segon grup de casos, indica Thery, es dona quan es nomenen (successivament) dos tècnics i cadascun d’ells emet una valoració diferent de l’empresa en funcionament.
El problema és que la llei no ha previst regles sobre quin d’aquests plans competidors ha de prevaler. La raó, opina Juana Pulgar, és que aquesta situació “no encaixa en l’estructura informal per la qual ha optat el legislador”. Davant aquesta situació, explica la jurista, “el criteri jurisprudencial seguit fins ara ha estat tramitar la primera sol·licitud”. Els precedents de casos amb plans competidors són escassos i heterogenis, però Adrián Thery opina que, de confirmar-se el criteri citat, existeix cert risc que les reestructuracions acabin assemblant-se al “joc del mocador”, divertimento en el qual guanya el més ràpid. Aquest advocat proposa, com a alternativa, “tramitar els dos plans competidors conjuntament, com si un fos una oposició a l’altre, i resoldre per una mateixa sentència totes dues oposicions creuades”.
Juana Pulgar considera convenient aclarir la redacció d’alguns preceptes relacionats amb la valoració de l’empresa, claus per a la protecció dels creditors. En primer lloc, permetent que aquests rebatin la valoració econòmica de la companyia aportada per l’expert del deutor abans de l’homologació. En segon lloc, en cas de substitució de l’expert a sol·licitud dels creditors, que sigui aquest informe el que el jutge tingui en compte. Finalment, encara que les negociacions entre empresa i creditors siguin reservades, que el nomenament de l’expert sí que sigui públic perquè aquests últims puguin reaccionar i, si és el cas, demanar la seva substitució, evitant l'”efecte sorpresa”. Thery matisa que ja existeixen solucions legals per a la primera proposta. En tot cas, a falta de reformes, “hauran de ser els tribunals els qui vagin integrant les llacunes legals”, apunta.
El País
FOTO: Gareth James