La reforma legal i la indefensió dels vulnerables davant els fons especulatius.
l rebuig social cap al desallotjament d’ancians i milers de famílies vulnerables sol assenyalar com a responsables als fons especulatius. No obstant això, la seva entrada en el mercat no va ser accidental, sinó conseqüència d’un marc legal dissenyat específicament per a desprotegir a la ciutadania i atorgar facilitats a aquests inversors. Aquestes normes, promogudes pel Partit Popular després del rescat bancari de 2008, continuen impactant negativament tant a deutors hipotecaris com a inquilins. Per això, derogar aquesta legislació resulta urgent.
El primer retrocés clau va ocórrer amb la Llei 9/2012, que va anul·lar per a les carteres hipotecàries moroses la protecció de l’article 1535 del Codi Civil. Aquesta norma, hereva de la tradició romana, permetia al deutor saldar el seu deute abonant al comprador del crèdit la mateixa quantitat que aquest havia pagat. Atès que els fons van adquirir els préstecs amb descomptes de fins al 90% o 95% del seu valor nominal, la reforma va impedir que les famílies recuperessin els seus habitatges per un import assumible, garantint així els beneficis dels inversors.
Aquesta pèrdua de drets es va consolidar amb la Llei 11/2015 i va comptar amb l’aval del Tribunal Suprem. D’aquesta manera, la reestructuració bancària basada en la cessió massiva de crèdits fallits a preus reduïts va aconseguir els 265.364 milions d’euros entre 2008 i 2024, segons dades de l’informe d’Axis Corporate i Accenture.
Al seu torn, aquests avantatges legals van provocar la reactivació massiva de les execucions, que van augmentar un 23% en l’àmbit hipotecari segons el Consell General del Poder Judicial en 2015, degut principalment a la venda massiva de morositat a entitats d’inversió.
Quant al lloguer, la Llei 4/2013 va afeblir el mercat residencial en lloc d’augmentar l’oferta disponible. L’objectiu normatiu va ser agilitzar la sortida de l’estoc immobiliari dels bancs sense perdre valor per la presència d’inquilins, establint que aquells que no tinguessin el seu contracte inscrit en el Registre de la Propietat perdrien les seves garanties legals.
En conclusió, l’actual crisi de l’habitatge és el resultat directe d’iniciatives parlamentàries que es van apartar del Codi Civil, la Constitució i les directrius internacionals en matèria de drets humans, per la qual cosa la seva derogació se situa com una prioritat imprescindible.